Història
La muixeranga és molt espectacular i
una vegada coneguda la tècnica és més fàcil
de fer del que sembla a primera vista. Sabem que el seu origen
és pagà i que amb el
temps es va integrar en manifestacions religioses. Durant segles, va
estar molt present als pobles valencians. Consistent en
l'execució de diversos balls, solia acabar amb la
formació de una torre humana de no massa alçada. Anava
integrada sobretot al davant dels seguicis populars, on cadascun dels
diversos gremis executava un ball. La documentació més
antiga que s'ha aconseguit és del segle XV, i actualment, la
tradició es conserva encara en algunes poblacions com
Algemesí, l'Alcúdia, l'Olleria, Forcall, Peníscola
o Titaguas. Altres localitats - la majoria - l'han perdut, com s'han
perdut molts costums, en pro d'una suposada modernitat. De les que
queden és sens dubte Algemesí
amb les seues muixerangues la més emblemàtica. A
més
de l'aportació històrica i d'haver mantingut viva la
tradició,
la música que l'acompanya ha esdevingut un símbol per al
nostre
poble
.
A la Safor diversos investigadors han estudiat
amb
rigor la nostra cultura popular i és a Gandia on més
accés
a documentació escrita queda. Les moixigangues eren un d'entre
molts
nombrosos balls que han passat a la història. La
referència
més detallada l'hem trobada a l'Arxiu Municipal de Gandia, data
del
1875 i fa menció de la participació de vint obrers (homes
d'habilitat
força i equilibri) del gremi de la construcció i un
xiquet,
en la processó del patró. Per les documentacions de
què
disposem i basant-nos en les similituds entre les diverses poblacions
que
conserven la tradició, tenim una idea prou aproximada de com era
aquest
ball arcaic en el seu origen. L'evolució amb els anys donaria, a
més
de les muixerangues, un altre resultat diferenciat tècnicament i
geogràficament:
els castells.
Les muixerangues, conserven els balls, la seua
alçada
no és tan elevada i amb el temps busquen cada vegada més
la
vistositat i el sentit religiós. Els castells s'originen
bàsicament
a l'àrea Tarragona-Reus-Valls i amb els anys perden els balls i
se
centren en aconseguir torres cada vegada més elevades, per
assolir
així rècords d'altura en els dos darrers segles, un
reconeixement
internacional i recentment una gran difusió a la
televisió.
Per això no és estrany que a les nostres actuacions,
algunes
persones ens prenguen per gent vinguda de més enllà de
l'Ebre.
La història de com arribà el ball a
terres
de Tarragona no és senzilla de resumir. Als segles XVII i XVIII,
temps
de màxim explendor, la tradició està molt estesa a
les comarques valencianes. Així ho demostra
un document que ens ha arribat des de la Ribera Baixa. L'any 1798
l'ajuntament
de Sueca demana a Capitania General permís per celebrar la
processó
de la Mare de Déu de Sales, i descriuen aquesta: ”... delante de
la
procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas
(...)
con Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en
la
Processión del Corpus, en las de sus parroquias, en la
procesión
de Nuestra Señora del Carmen y en otras
particulares...”
L'espectacularitat i el fet d'integrar-se en un ball de carrer amb la
mateixa
itinerància que les danses processionals, va provocar que
la
tradició s'exportara. Coneguda fora d'ací com “el ball
dels
Valencians” s'integrà en altres seguicis populars d'arreu de la
península.
No és gens difícil trobar-la encara viva a llocs tan
diversos
com Aragó, Euskadi, Castella, Extremadura o Catalunya...
D'algunes d'aquestes actuacions ens queda
documen-tació.
Així sabem que el 1633 durant la visita a Tarragona de Felip IV
i
M. Isabel de Borbó va actuar un Ball de Valencians, dins del
seguici
extraordinari en honor del monarca. També al 1673 una colla de
Sagunt
va participar al corpus de Sevilla, essent arquebisbe Ignacio Ambrosio
Spinola,
el qual havia estat anteriorment arquebisbe a València, on entre
d'altres,
va concloure la construcció de la capella de la Verge
delsDesemparats.
Ja en el segle XVIII tenim notícies del 1762, concretament a
Lleida
on actuen “valencians” en la col·locació de la primera
pedra
de la nova catedral i el 1774 participen dos grups al Corpus de
Granada.
Més tard al 1822 torna a intervindre a la processó del
Corpus
de Sevilla una altra colla.
Al triangle Tarragona-Reus-Valls, àrea d'origen
casteller,
comencen a imitar els Valencians des de finals del XVII. Sabem que el
1687
actua a la ciutat de Tarragona el ball de Valencians de la veïna
població
de Bràfim, al 1695 i 1700 també en trobem al seguici de
Tarragona
altres formats per gent de la zona. Però al llarg del XVIII
és
quan la tradició va prenent cos. Al 1706, en plena guerra de
successió
entre Felip d'Anjou (Felip V) i l'Arxiduc Carles (Carles III), aquest
darrer
visita Tarragona i en el seu honor apareix
extraordinàriament
el seguici popular, com s'acostumava fer amb els monarques. En aquest
hi
participa “un ball que diuen dels valencians”
Felip V, Borbó d'origen
francès,
va guanyar la guerra, va abolir els furs i va imposar les lleis
castellanes.
Les noves classes dirigents es formaren amb els més fidels dels
borbònics
i gent vinguda de Castella. En aquesta època fosca per a la
nostra
cultura, hi ha també documentades representacions
autòctones
al triangle casteller els anys 1712, 1721, 1724, 1725 i 1733. Malgrat
tots
els inconvenients, la implantació del nostre ball a la zona
és
considerable i hi ha documentació diversa que així ho
deixa
palés. Com exemple, aquesta curiosa prohibició que fa el
lletrat
madrileny Manuel Llorca Agulló,: “... que se extermine el
uso
de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se
prohiba
absolutamente el uso de tales .bayles. Fue al paso que por pura
diversión
honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este
Principado
y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las
Procesiones...”
No sabem perquè Llorca, que va ser Alcalde Major de Vilafranca
del
Penedès del 1782 al 1786, tenia aquesta especial fixació
per
les torres humanes. El que si queda clar, és que sense ser-ne
conscient,
ens ha deixat una de les més clares evidències de la
connexió
entre els “Valencians” i els castells.
Es considera que les colles modernes naixen a
principis
del XIX, un segle de grans transformacions i reestructuracions socials.
La
millora de les comunicacions va provocar la transformació de
l'agricultura
tradicional en una de mercat, cosa que originà un canvi social
on
els gremis no tenen sentit. Al 1836 es promulga la llei que fa perdre
els
monopolis Gremials. Això incidirà en les
festes
d’una manera progressiva i mentre a Catalunya moltes tradicions es
transformen,
a València desapareixen. És en aquesta època quan
l'àrea
castellera tradicional s'eixampla estenent-se fins a l'Alt
Penedès,
comença a parlar-se de Castells i es passa dels sis pisos. Ja
l'any
1846 al Vendrell hi ha documentació escrita on es parla de
“torres
y castillos” però no serà fins 1857 que comença a
aparèixer
la denominació “xiquets”, no únicament com eufemisme de
“Valencians”
sinó com a definició d'un nou concepte que està
naixent.
D'aquesta manera, entre 1835 i 1853 comença una
gran
etapa, la primera època d'or. Coincidint amb uns moments
d'estabilitat
política i econòmica s'assumeixen grans reptes.
Així
s'aconsegueix els màxims èxits en les dècades dels
70
i 80, per patir una gran davallada cap al final de segle XIX
(aparició
de la fil·loxera i guerres colonials) i principi del segle XX.
La
tradició viu un cert reviscolament als anys 20 i 30.
Només
la Guerra Civil va truncar de forma temporal aquest temps de represa,
ja
que el 1939 es tornen a formar les colles de Valls, Tarragona i el
Vendrell.
Amb els seus alts i baixos es viuen quaranta anys de castells, assolint
a
principis dels 80 un salt qualitatiu que enceta una nova etapa. La
segona
època d'or, moment que encara vivim.